Clip de premsa: com ens han vist?

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Ara per ara, «L’illa, el far, el vent» i Josep Manuel Vidal-Illanes han sortit així a la premsa de les Illes Balears i de Catalunya. A poc a poc ens obrim camí a les presentacions d’aquesta tardor. Si us trobeu amb el llibre, no el deixeu passar, llegiu-lo lentament, a fons, amb el pensament despert, no us en penedireu.

Ara.cat / Ultima Hora Mallorca / Diario de Menorca / Diari de Tarragona – © 2017

«L’illa, el far, el vent» al Diari de Tarragona

El Diari de Tarragona del dia 1 d’agost de 2017, publicava aquesta nota de A. Coll Gilabert, un resum magnífic (al nostre parer) ple de detalls que demostren una acurada lectura del llibre.

«J.M. Vidal-Illanes (nombre de pluma del menorquín Josep Manuel Gómez
González) acaba de publicar L’Illa, el far, el vent (Ed. Gregal), un conjunto
de veinte cuentos y relatos cortos.

Es un libro breve pero, como los de Chéjov, lleno de contenido. Como en el caso del escritor ruso, el autor escoge como paisaje las vidas corrientes de personas anónimas, situadas en un ambiente social difícil.

Los relatos nacen de noticias de sucesos, recortes de prensa y escritos personales que bien podrían guardarse en una caja de zapatos, antes de ser transformados en belleza literaria por el oficio de Vidal-Illanes. Porque si algo destaca en este conjunto es la cuidada narración que se hace de las circunstancias en las que se encuentran los personajes.

Uno como muestra: la barrendera que encuentra a los habituales callejeros, las personas ‘sin techo’, entre ellas una ya muy deteriorada en su salud, Aviador, que despierta compasión en un alma pobre pero buena.

Los protagonistas de L’Illa, el far, el vent son personas que han perdido sus lazos familiares, o su trabajo, con pasado borrascoso a veces, sin futuro, y con un presente que las hace vulnerables. Como los de Dickens, o los de Chéjov, personas de periferia, pero que conservan lo único que cada uno tiene como propio: su humanidad.

Bajo la capa de pesimismo, el mismo autor busca atisbos de esperanza, que en todo caso nacen de la solidaridad entre necesitados.» –A.COLL GILABERT

Aquí la pàgina sencera com aparegué al Diari de Tarragona

Captura

Los protagonistas de L’Illa, el far, el vent son personas que han perdido sus lazos familiares, o su trabajo, con pasado borrascoso a veces, sin futuro, y con un presente que las hace vulnerables. Como los de Dickens, o los de Chéjov, personas de periferia, pero que conservan lo único que cada uno tiene como propio: su humanidad.

Fent camí a bon ritme

Sou molt grans! La nostra bústia illafarvent@ono.com no atura de rebre fotografies de lectores que veuen el llibre a una llibreria, el compren, el llegeixen i ens envien les seves impressions. No podem demanar més. La galeria d’avui (i n’hi haurà més) va d’això: llibres de fars, vents, aïllats dins una llibreria.

El perquè de tot això (pròleg i epílegs)

Pròleg i epílegs

La temàtica dels relats necessitava una aproximació prèvia i un tancament de reflexió. La proposta narrativa és molt arriscada en un món on volem històries boniques i hem de viure amb optimisme, fent bo el que ens toca viure. Però això no ens ha de fer perdre de vista que hi ha persones que «viuen als marges de la societat, dels afectes, de la raó», com escriu M. A. Llauger, rescatar de l’oblit aquestes persones era una espècie d’obligació moral durant el trànsit de l’escriptura de la novel·la generacional que escrivia i ara, gairebé, està completa i en fase de revisió pausada.

És evident que la fe del meu editor és pràcticament infinita i el seu compromís amb aquests marges propiciarà que molts lectors i lectores pensin en l’existència de portes obertes i sortides optimistes, però sense oblidar-se dels que han caigut en la crònica de persones que senten que ja han perdut en la vida tot allò que els havia tocat viure.

 

Les històries del llibre retrocedeixen a un segon pla per cedir protagonisme a la psicologia dels personatges, a ficar-se dins dels seus caps, a interpel·lar-los amb una astuta narració en segona persona.

Dels retalls de diaris als relats del llibre

El Make Off

L’origen dels relats es troben en retalls de diaris que acostumo a anar col·lectant al llarg dels mesos, normalment com a exercici per descongestionar la intensitat d’escriure una novel·la. Una tria d’unes 25 notícies van propiciar preparar un seguit de narracions. Al final l’editorial va triar-ne 20 que són les que es recullen al llibre. Algunes (poques) narracions són fidels a les notícies publicades, però en la majoria dels casos, la notícia només va servir com a impuls a un relat que anava guanyant virtualitat mentre se separava del fet real. Gairebé sempre destrueixo després les notícies perquè algú m’ho va recomanar amb la finalitat que no es produeixi una identificació dels fets reals amb la ficció final (de vegades per preservar la intimitat de les persones objecte de les notícies). En alguns relats la transformació de la fantasia ha superat la realitat, buscant un determinat desplaçament irònic o surrealista, fins i tot recorrent el fil d’una visió gairebé onírica.

L’autor ens descobreix alguns secrets de l’obra…

L’illa, el far, el vent.

Aquest relat s’origina en un reportatge d’anys enrere publicat a una revista sobre la vida d’un vell faroner, que explicava la duresa i la sensació de solitud experimentada els hiverns confinats a l’illot on prestava servei. Aquell testimoni es va obrir pas amb la història d’una dona que necessita saber qui és en realitat, el perquè de determinades pors i quin és el seu pedigrí. La protagonista, que sempre es trobava amb portes tancades, es decideix un dia a trencar panys. El far, aquí, és una icona del sud de Menorca.

Denis. Guilleume.

El setembre de 2011 em trobava de viatge a París. Mentre prenia un cafè a un bar proper a l’Odéon, van coincidir dos fets, un diari (crec que Le Parisien) contava la història d’un parricidi que em va impressionar especialment. Mentre llegia la notícia, a la terrassa del bar, una dona (en aquest cas d’origen afro-antillà) gesticulava de forma estranya, com si intentés foragitar algú que no es veia. Discutia i movia els braços i semblava que no hi tocava del tot. Vaig prendre nota de tot allò a la meva llibreta i d’aquí va sorgir el relat, gairebé fidel a tot el que succeí aquell capvespre, unint dos fets sense connexió aparent.

Bitàcola d’un vianant que fuig del passat recent

La notícia que va inspirar aquest relat era la d’un presumpte homicida per violència de gènere que va atrinxerar-se a una casa de camp. Al relat l’homicida, que ajustà els comptes amb la dona i el seu amant, fuig a la muntanya, en aquest cas a cims reals de la Serra de Tramuntana de Mallorca identificats per les coordenades UTM. Els escenaris del relat es poden visitar ni que sigui amb un visor de mapes comprovant la natura i posició del lloc amb les imatges satèl·lit. El relat no emet cap judici, només descriu el drama de prendre possessió d’una vida aliena, que mai no té justificació (llevat de la legítima defensa, potser). El paral·lelisme secret també sorgeix aquí amb una cançó iconogràfica de Peter Gabriel.

El temps del no-res

Les pàgines de successos ens aporten moltes notícies d’accidents de trànsit que trenquen famílies. En aquest cas, una persona que acabava de trobar feina de repartidor després d’anys d’atur mor en accident amb la seva furgoneta. La sort i la mala sort es creuaren al seu camí gairebé de forma simultània. Al cas del relat el protagonista troba feina de comercial de crispetes, una excusa literària per poder descriure així l’accident d’una forma gairebé onírica.

El solitari

Aquí, la notícia i el relat no tenen gaires punts de contacte més enllà del fet que una persona deixés abandonada a un bar una bossa plena de diners i mai no la va anar a recuperar. Això va inspirar la figura del solitari. Al relat es desplega un joc de miralls finals entre el narrador i el suposat solitari que ningú no troba a faltar.

Obres

Un veí de l’eixample de Barcelona va agredir en una ocasió uns operaris que treballaven en una obra pública. L’excusa que va al·legar va ser que no podia descansar i que es trobava immers en un atac de nervis: el soroll de les obres l’estaven traient de polleguera. Al relat només s’exposa el procés, no l’agressió, és la punta de l’iceberg d’allò que va succeir en realitat.

Pleniluni

El reportatge d’un homosexual que en temps de la dictadura havia d’amagar-se i adoptar una vida “normal” amb família i fills per no aixecar sospites, es barreja amb una experiència personal. Al final és el retrat d’una mena d’amor impossible de qui a més de tímid ha de reprimir-se per no ser assenyalat amb el dit. No hem d’oblidar que l’homofòbia al nostre país ha transcorregut temps molt més sòrdids i molt més negres que els actuals.

Dormir. Somiar

Aquest relat és la síntesi de diferents notícies sobre desnonaments en temps de malaurança econòmica, de persones que compraren una casa amb preus inflats i a les quals la crisi els impedí culminar les seves aspiracions. Famílies de classe mitjana i mitjana-baixa que depenien de sous i sense estalvis ni alternatives. El “miracle” espanyol va resultar ser un “miratge” i la crisi s’endugué moltes famílies per davant. Aquí un record pels que d’un dia per un altre ho varen perdre gairebé tot.

Desnonament

La notícia d’un ancià amb una demència senil incipient i amb un únic fill malalt de càncer era demolidora. El vell no tenia més família i a una gran ciutat això implica la inexistència d’un coixí que et preservi. L’home va acabar desnonat i acollit pels serveis socials, el fill ho havia intentat fermar tot, però morí abans de deixar resolta la vida del pare. Tanmateix l’home ja necessitava cures especials i acabaria hostatjat a una llar d’ancians.

Sobren els mots

Aquest relat parteix d’un desenllaç que afectà una persona coneguda; canvia el sexe i les circumstàncies, però la resta és real. La notícia només ocupà un breu als diaris, com tants altres drames de la crisi, que deixaren de ser notícia desapareixent de la nostra privilegiada realitat. No totes les persones poden fer front a les adversitats quan aquestes són repetides i insistents.

Escombraire

En aquest cas enfronto dues realitats davant dos tipus de crisi diferents. L’escombraire té possibilitats de lluitar, l’aviador fa temps que abandonà la guerra diària. Potser els motius eren massa poderosos per fer-hi front quan les forces l’abandonaren, i es deixà vèncer. Les notícies que relataven el fet de trobar un rodamón mort al carrer, sempre molt breus, es varen reunir en una història mirall de triple desenllaç: amb l’esperança, la mort i les persones que es deixen la pell per ajudar els marginats.

A l’escala de casa

També aquest relat s’origina en un reportatge sobre la solitud de les dones d’una època, quan la dependència econòmica les arraconava a casa sense dret a tenir una vida pròpia. Això, juntament amb un gos real tenyit de color rosa, que va viure a l’escala de veïns on tinc l’estudi, va anar formant una forma d’exposar aquesta realitat de marginació i invisibilitat de gènere, i de despertar adolescent.

Nevera

En aquest cas la crònica anava d’un cotxe que va envestir un transportista que traginava peix a un mercat. La imatge era tan potent que va sorgir ràpidament com un relat que evolucionà de manera una mica surrealista. Un cop més la realitat i la ficció s’abracen per conformar els paral·lelismes de l’absurd.

Diari d’un narcolèptic

La notícia del diari explicava la insòlita situació d’un taxista que després d’un accident de trànsit se’l va diagnosticar narcolèpsia (cerqueu-ho a les enciclopèdies mèdiques). Aquest fet em va resultar tragicòmic, inevitablement, i quan el vaig començar a escriure el taxista es convertí en el pallasso d’un circ i el relat en un dietari terapèutic. El resultat és una autobiografia plena d’ironia.

La capsa de sabates

Aquest relat prové d’un reportatge sobre la mort d’un conegut còmic que actuava en parella durant els foscos temps del franquisme. Una frase del reportatge parlava nostàlgicament de la fi de l’humor intel·ligent i de la crisi d’idees originals. La paraula crisi em va tornar a connectar-ho tot amb la pèrdua de referents i així va sorgir la crònica del darrer humorista. La capsa de sabates simbolitza el contenidor que durant anys ha servit de receptacle als retalls de premsa i revistes que he anat recopilant.

El temps del no-res (variant #2)

Un reportatge sobre una noia britànica que feia una dècada que romania en coma a causa d’un accident de trànsit, em va fer pensar en com seria la vida per aquesta persona i com influïa tot això en les vides dels seus familiars propers. L’experiència personal també va aportar alguns detalls, per convertir-se en un diàleg impossible entre la persona que jeu al llit i el seu cònjuge (no estic segur que s’expressi un gènere explícit en cada cas). El fet incorpora també la relativitat del temps quan el rellotge vital s’atura parcialment: ets viu però absent, en coma, al llit d’un hospital. El temps no és el mateix per a qui sembla adormit i per a qui es desespera davant la impotència. El títol ho diu gairebé tot.

Covard

Aquest relat sintetitza una sèrie de notícies de diari que exposaven situacions de violència de gènere o domèstica amb el suïcidi o intent de suïcidi del presumpte assassí. El cas que origina el relat és el d’un pare que va matar per asfíxia els seus dos fills petits i després va posar fi a la vida de la seva dona amb un ganivet (la va assassinar!). Ell va intentar suïcidar-se però va sobreviure i se l’imputà el triple crim. Al llibre l’intent de suïcidi es produeix amb una explosió de gas, per tal de poder retratar-ho al final des del llit d’un hospital.

No davant el nen

Aquesta notícia em va commoure molt i encara m’emociona llegir-ho, fins al límit de la llàgrima. Ho sento. El fet és el d’un pare desesperat que roba la recaptació d’unes màquines escurabutxaques sense violència, aprofitant-se d’una mala pràctica de l’empleat de l’empresa que abandonà una bossa de diners durant uns pocs segons per adreçar-se a la barra del bar. L’home comet un acte i al moment de fer-ho sap que no té massa recorregut. Així va ser, a la tarda era detingut… la seva màxima preocupació va ser que no ho fessin davant el seu fill.

Vol efímer

El testimoni d’un reporter internacional a una revista francesa es va convertir en una ficció intemporal que situo com una confessió en primera persona d’un periodista espanyol. Gairebé la resta de la notícia és real, com ho és l’escenari i l’ètnia del protagonista. El nom el vaig canviar a suggeriment d’un company que me’l recomanà dient que el significat del mateix volia dir “àngel”. No n’estic segur d’això i tampoc no he comprovat.

Ales

El darrer relat és una fusió entre una notícia sobre el suïcidi d’una actriu americana i el somni que ens va contar un dia al cotxe la nostra filla mitjana. La fusió és onírica i estranya, el suïcidi no es consuma i deixa la porta oberta a una segona oportunitat, a emprendre el vol però des de la llibertat i la superació, amb unes noves ales que poden créixer si creiem en nosaltres mateixos.

L’origen dels relats es troben en retalls de diaris que acostumo a anar col·lectant al llarg dels mesos, normalment com a exercici per descongestionar la intensitat d’escriure una novel·la.

Aproximem-nos a «L’illa…»

Aproximació

L’obra està formada per una sèrie de vint relats i dos epílegs precedits cadascun d’ells per frases de diferents autors que resumeixen el rerefons de cada història. El conjunt presenta el testimoni social d’històries quotidianes (o potser no tant) de la crisi o les crisis personals derivades de la fractura social, dels oblidats, de personatges peculiars, de maníacs, de marginats, de pares, de mares, d’infants, de records, de desesperança, d’esperança. La tècnica utilitzada és la de mostrar només una part emergent de la història, com l’iceberg de Hemingway, com el realisme brut de Carver, com l’art de molts autors que es converteixen en referents. Això ho he intentat fer amb una escenografia i un llenguatge que s’allunya de la duresa que narren els contes. El llenguatge com a trampa, o com a excusa per a crear bellesa des del drama.

És un retrat col·lectiu de vocació universal, majorment emmarcat en la dècada que ens ha tocat viure, però amb un rerefons intemporal, que tracta de les petites coses que acaben magnificades per una decisió o per un gir en l’esdevenir. Les vides anònimes són així, fins que un dia s’obren pas a les pàgines de successos.

Del llibre, Miquel Àngel Llauger, escriptor, traductor i crític, ha escrit: «Una mirada reposada, feta de paraules càlides, cap a les dones i els homes que viuen als marges de la societat, dels afectes, de la raó.»

Igualment, Xisco Rotger, periodista i crític, apuntava: «J. M. Vidal-Illanes transforma retalls de diaris en odissees interiors dels éssers humans. Som dins d’una gàbia. I l’autor sap on és la clau.»

El resultat es completa amb un missatge implícit d’esperança, del fet que tot pot ser diferent de com es recull a molts dels relats perquè, sovint, la decisió de com fem front a les adversitats depèn de la nostra actitud davant els problemes.

La sortida del llibre

L’obra està formada per una sèrie de vint relats i dos epílegs precedits cadascun d’ells per frases de diferents autors. El conjunt presenta el testimoni social d’històries quotidianes (o no tant) de la crisi o les crisis personals derivades de la fractura social, dels oblidats, de personatges peculiars, de maníacs, de marginats, de pares, de mares, d’infants, de records, de desesperança, d’esperança.

És un retrat col·lectiu de vocació universal, majorment emmarcat en la dècada que ens ha tocat viure, però amb un rerefons intemporal, que tracta de les petites coses que acaben magnificades per una decisió o per un gir en l’esdevenir. Les vides anònimes són així, fins que un dia s’obren pas a les pàgines de successos…

Autor: Josep Manuel Vidal-Illanes
Editorial: Editorial Gregal
Edició núm.: 1

Data de publicació: 26/06/2017
ISBN: 978-84-17082-18-5
Número de pàgines: 120